La Vanguardia, 17/02/2018

La lògica electoral gairebé no planteja incentius perquè els qui voten o són elegits per un període breu de temps i en un espai concret s’ocupin d’assumptes d’un altre temps i d’un altre espai, com els ecològics, la major part dels quals afectaran més els altres. Qui pot exigir sa­crificis ara per evitar mals llunyans o futurs? Com funciona la rendició de comptes respecte dels avant­passats? Quin polític és capaç d’a­torgar més importància als drets dels encara no presents que als seus electors?

Sembla haver-hi una incongruència entre els procediments democràtics (especialment els que tenen a veure amb el fet electoral) i les polítiques de protecció del medi ambient, com si la democràcia i la natura no es poguessin portar gaire bé. La democràcia seria un inconve­nient per a la política mediambiental i la lluita contra el canvi climàtic a causa de la relació que mantenen la democràcia i el temps: em refereixo a aquella preocupació pel fet que les institucions de la llibertat, com la política o el mercat, no poden resoldre problemes i riscos per a la societat si­tuats en un futur (més enllà del cicle electoral o de la simple agregació d’in­teressos).

Aquesta és la raó que hagin proliferat últi­mament institucions de tipus tècnic, com les agències espe­cialitzades en el tractament d’a­questes qüestions, i fins i tot que s’apel·li directament a solucions autorità­ries. En els dos casos, en la despolitització tècnica i en la despolitització autoritària, es parteix de la sospita que els compromisos que requereix una política mediam­biental seriosa haurien d’estar d’alguna manera sostrets del political.

La solució tècnica es justifica per l’existència d’un curtcircuit sistèmic de la democràcia en un context ecològic. El curtcircuit consisteix, d’entrada, que es tracta d’assumptes la complexitat dels quals només és identificable pels experts, però que en una democràcia són decidits en última instància per tothom (a través, ­especialment, de les eleccions). Les agències ofereixen precisament una solució al problema plantejat per la contradicció entre la perspectiva temporal de curt termini que caracteritza la política i la necessitat de ­so­lucions a llarg termini en moltes àrees, especialment les relatives als riscos ecològics i la protecció del medi ambient. Una institució que estigués sotmesa a la ratificació electoral i als seus terminis no estaria en condicions de prendre una sèrie de mesures que únicament podrien justificar-se en una perspectiva de llarg termini, perspec­tiva completament absent de les nostres democràcies electorals. Els compromisos mediam­bientals –que tenen a veure amb interessos que per definició estan escassament presents en els nostres procediments de decisió– requereixen algun tipus de justificació que no depèn de la voluntat dels electorats realment existents. El nostre gran problema és com fem valer el comú i el futur quan els governs no tenen cap incentiu per prendre en con­sideració les externalitats negatives que produeixen amb les seves de­cisions en l’espai i en el temps distants.

Però hi ha una altra raó més de fons i principi per no desistir que democràcia i ecologia siguin compatibles. De què parlem quan parlem de la natura? La natura i el seu nivell de protecció no són afers objectius i indiscutibles. La primera reserva que pot plantejar-se, per exemple, enfront de la defensa d’una despolitització del canvi climàtic és precisament que el fet que hi hagi un ampli consens sobre els fets no vol dir un acord sobre les polítiques. Existeixen moltes na­tures i la democràcia serveix precisament per resoldre el desacord entorn de les coses que hem de ges­tionar. Que s’hagi de respectar el medi ambient no elimina la possibilitat de deci­dir-se, per exemple, entre diferents nivells de risc ecològic, amb el qual ja tenim un conflicte entre electorats diferents però semblantment afectats pel mateix problema.

Com totes les polítiques, també les referides a la protecció de la natura tenen els seus costos. La sostenibilitat és un problema de redistribució de costos i guanys, en aquest cas amb una peculiar complexitat, per la qual cosa no és gens estrany que hi hagi certs desacords ­sobre ella. Les opinions dels experts no necessàriament coincideixen entorn de qüestions l’ob­jectivitat de les quals els havíem con­fiat. L’argumentació a favor d’un tractament exclusivament tècnico-autoritari d’aquests afers és massa pessi­mista en relació amb les possibilitats de la democràcia de gestionar els riscos ecològics i massa optimista pel que fa a les capacitats de la planificació dels experts. Allà on els enunciats científics no són indiscutibles i hi continua havent interessos contraposats que cal ponderar, la democràcia és inevitable i necessària. Només ella és capaç en última instància de manejar conforme a criteris de legitimitat les incerteses, el pluralisme de valors i interessos que es posa en joc sempre que ens enfrontem a greus impactes mediambientals.

La protecció del medi ambient requereix enfortir la democràcia i no afeblir-la. És cert que en ocasions els problemes ecològics poden ser més ben gestionats protegint-los de la pressió popular però també obrint aquesta gestió a la crítica i a la participació ciutadana.

La política mediambiental i contra el canvi climàtic ha de ser compatible amb la democràcia; si no, a més d’u­na amenaça contra l’entorn físic, en tin­dríem una altra contra la nostra forma de vida civilitzada.