La Vanguardia, 17/03/2018 (enlace)

Escric aquest article des de la meva simpatia amb la causa nacional catalana i el meu desacord estratègic amb el procés. Sempre he pensat que en ell hi havia no només equivocacions tàctiques, sinó també errors de diag­nòstic. Des de la perspectiva dels qui l’han liderat (prescindint ara, per tant, dels errors i els comportaments antidemocràtics dels qui s’hi han oposat), crec que el sobiranisme català en el seu conjunt ha de fer una profunda reflexió. La responsabilitat més gran li correspon a l’ Estat, que s’ha tancat al diàleg, ha empès la majoria sobiranista del Parlament a una cursa desesperada i ha actuat finalment amb una arbitrarietat injustificada. Però el nacio­nalisme català havia d’haver ­jugat unes altres cartes. Després del que ha passat, a qui ha enfortit i qui ha debi­litat?

El sobiranisme ha comès un error similar al de l’ Estat: infravalorar l’adversari. L’ Estat no té prou legitimitat per imposar-se i els nacionalistes no tenien el suport necessari (intern i internacional) per dur a terme un procés d’aquestes característiques. L’efecte col·lateral de la irresponsabilitat del Govern espanyol és la desconnexió pràctica de molts catalans que, sense haver aconseguit la independència, han desconnectat comple­tament del projecte d’ Espanya i l’efecte col·lateral d’un sobiranisme és que ha enfortit les tendències més reaccionàries de l’ Estat i la societat espanyola.

Quan parlo de renovació conceptual ho dic amb un cert to pessimista respecte del present immediat. Els ciutadans d’una nació sense Estat no tenim cap altre remei que indagar en els buits que s’obren en els sistemes en crisi, endevinar quins jocs substituiran el vell sistema d’estats sobirans i obrir-nos a aquestes noves lògiques. Podem ser més que un Estat, hem d’anar cap a una no-dependència més gran, deixar en un segon pla la batalla per la ­sobirania formal i lliurar-la per una sobirania real, orientar-la cap al que podríem anomenar una independència de fet ja que la de dret no resulta possible, mentre am­pliem el camp de la pròpia base electoral (sabent que això ens exi­girà una formulació més laxa de la nostra idea de nació), distingint sempre entre aspiracions, drets i oportunitats... En aquest moment veig que ens anem enredant en el llenguatge dels herois i les traïcions, els programes de màxims i els laments sobre com de dolent que és l’adversari, una batalla que ara està dominada pels guardians de les essències i els malenconiosos.

Per a les forces sobiranistes s’obre un temps de reflexió en què hauran de repensar moltes coses, no només les relatives a la seva estratègia, sinó també al marc conceptual.

Em permeto suggerir-los que pensin menys en l’ Estat i més en la so­cietat. Si partim de la convicció democràtica que en política no es pot fer res sense comptar amb la ­lliure adhesió de la gent, examinem amb sinceritat el que diu la gent. Les passades eleccions van desinflar l’expectativa que les forces unionistes es despertessin i es configurés una nova majoria, però la majoria nacionalista resultant continua sent exigua per a una independència, per bé que alguns havien posat les esperances en el fet que la matussera acció de l’ Estat els fes fer un salt quantitatiu.

La realitat sociològica de Catalunya ens ofereix un re­sultat molt persistent quan es plantegen els termes del problema en clau de confrontació. I alhora continua havent-hi una gran majoria (òrfena en aquests moments) que voldria un avanç substancial en l’autogovern però sense unilate­ralitat.

No soc un ingenu i comprenc les dificultats existents. No estic segur que una formulació àmpliament avalada a Catalunya trobés a Espanya un interlocutor amb més receptivitat que la que va tenir l’Estatut, ara menys que abans. Hem de reconèixer que un dels efectes col·laterals del procés ha estat precisament la destrucció de la confiança recíproca, l’enfortiment de les actituds que prefe­reixen la confrontació al diàleg. Però el nacionalisme faria bé de reflexionar sobre les opcions que té davant i que s’han reduït després del fracàs de l’estratègia uni­lateral.

Que hi hagi alguna cosa inversemblant en les circumstàncies actuals no m’impedeix afirmar que tard o d’hora acabarem en un procés de ­negociació. Ha de passar un temps perquè els uns i els altres comprenguin que tant la imposició com la unila­teralitat són estratègies que no donen més de si.

L’estancament ­juga a favor de l’statu quo, per descomptat, però ara sabem que ­determinades maneres d’exercir el contrapoder democràtic poden servir fins i tot de coartada per a la re­gressió. L’única sortida del sobiranisme és salvaguardar la pluralitat de la societat, no perquè una part venci l’altra, a més de per conviccions democràtiques, per un càlcul d’utilitat: en una confrontació de majo­ries sempre sortim perdent.

En aquest sentit m’identifico amb la tradició republicana en filosofia política: la democràcia no és un sistema per permetre el poder de la majoria, sinó per impedir la dominació de la majoria. I en política convé no oblidar que ningú té assegurat que no es convertirà mai en minoria.