La Vanguardia, 16/01/2021 (enllaç)

Cada dia els usuaris digitals interactuen amb tecno­logies que soscaven la seva privacitat a canvi de poder expressar-se, rebre determinats serveis o garantir la seva segu­retat. Les xarxes socials, les tecnologies de la vigilància o la ubiqua internet de les coses estan configurades de tal manera que resulta difícil protegir la informació personal. Com és ben sabut, el nostre comportament en l’àmbit digital deixa rastres que es converteixen en ­dades i resulten de gran utilitat per a les em­preses i els governs. Això ha generat una inquietud que es tradueix en la ­defensa de la privacitat o en l’exigència d’atorgar a les dades un valor mo­netari. L’estratègia per fer front a aquesta situació.

Els règims de protecció de la privacitat basats en l’aprovació individual, en els termes i condicions d’ús de l’estil “he llegit i accepto les condicions” impliquen que un pot a tota hora adoptar deci­sions amb consentiment informat. En aquest supòsit, la realitat és que els indi­vidus tendeixen a fer poca atenció a aquests avisos i amb prou feines entenen les conseqüèn­cies que impliquen les seves accions, conseqüèn­cies que la natura dinàmica del processament de les grans dades pot fer que siguin més greus. L’ús secundari de les dades personals és molt ampli i evoluciona constantment, de manera que ningú no està capacitat per avaluar adequadament les conseqüències de consentir el lliurament de dades per­sonals.

Una concepció alternativa de la privacitat que posi el focus en la dimensió col·lectiva permetria protegir-la millor. La defensa de la propietat de les dades o de la privacitat no ha de ser entesa només com un assumpte individual, sinó com una cosa de gran significació po­­lí­tica, social i democràtica. La privacitat és un bé col·lectiu la protecció de la qual no només afecta els individus sinó tota la societat. Entendre la privacitat com un bé públic és l’única manera de corregir aquella discrepància tan inquietant ­entre el que estimem com a ciutadans i el que estem disposats a lliurar com a consumidors.

La primera raó d’aquest caràcter públic del valor de la privacitat es deu a la relativa codependència de les privacitats de cadascú. La privacitat és un valor col·lectiu en la mesura que el nivell de privacitat en un determinat context no només depèn de les decisions pròpies, sinó de les dels altres. Jo no puc tenir la privacitat que vull si els altres no ho ­volen igualment. Una persona no pot gaudir de la privacitat sense que tothom tingui un nivell similar de privacitat. Si molts decideixen revelar la seva priva­citat, pot arribar un moment en què sigui irrellevant que jo ho consenti o no perquè, de fet, la meva estarà igualment ­exposada.

Aquesta naturalesa mancomunada d’al­guna cosa aparentment tan pròpia com la privacitat es posa de manifest en la manera com les opcions realitzades per un respecte de les seves pròpies ­dades plantegen riscos als altres. Allò que és personal no només ens concerneix a cadascú; la privacitat digital s’assembla molt a altres assumptes col·lectius com la qüestió ecològica o els béns comuns (com ha advertit Carissa Véliz al seu excel·lent llibre Privacy is power ). Igual com en els desastres ecològics, els danys a la privacitat d’algú no només passen a nivell individual sinó en el pla col·lectiu. Les dades relatives a la privacitat són de tots perquè en un món on hi ha tantes interdependències i vulnerabilitats com­partides el fet de revelar unes dades afecta la privacitat de tothom. Qui ven les seves dades d’alguna manera està venent les de tothom. La relació d’un amb les dades que genera no pot pensar-se amb la lògica clàssica de la propietat, sinó més aviat des de la perspectiva dels béns comuns que requereixen una corresponent regulació pública.

El dret a la privacitat ha de deixar de ser entès únicament des del para­digma del dret privat, des d’una concepció ­individualista i liberal de l’autonomia personal, com un dret a separar-se del comú, una cosa semblant al dret al fet que et deixin en pau. Pensar-ho d’a­questa manera equivaldria a no haver entès el que està en joc en l’espai digital i, per tant, a no ­poder ni tan sols defensar aquella priva­citat que es pretén garantir. La pri­vacitat no és el contrari

de l’esfera pública, la se-va antípoda apolítica. La ­revolució que va suposar el feminisme en relació amb l’antiga distinció entre públic i privat –al posar de manifest que les normes de la privacitat són constitutives de les interaccions so­cials– pot ser una ana­logia útil per pensar les relacions entre privacitat i espai públic en l’era di­gital. La veri­table defensa de la privacitat seria, en el fons, una renegociació de les rela­cions entre privat i públic, no una simple defensa del que és privat contra el que és públic. No es tracta tant de defensar una cosa pròpia davant el col·lectiu com d’advertir fins a quin punt les intromissions en la privacitat tenen efectes socials. Pensem no només en la distorsió de l’ano­nimat per les càmeres de vigilància, sinó també en la confusió entre temps lliure i esfera de la feina que es produeix amb l’extensió de les activitats telemàtiques, com s’ha posat en relleu en la pandèmia ­actual.

La destrucció de la privacitat no seria només un dany de l’autonomia de l’in­dividu afectat, sinó també una lesió de les condicions de comunicació que constitueixen el nucli normatiu de la con­vivència democràtica. Les garanties ju­rídiques que defensen la privacitat dels ­individus s’han d’entendre també com a proteccions de la convivència demo­cràtica. Per això quan es danya l’auto­nomia comunicativa personal es lesiona la democràcia en la seva totalitat. Estem fent anar tecnologies que impliquen una politització involuntària de gairebé tots els àmbits de la vida. La defensa indi­vidualista de l’esfera privada no és una solució. Què és privat i què és públic es converteix en una qüestió eminentment política. Per això sobre la batalla de les dades i la privacitat es pot dir allò que s’afirma en un altre context: no és res personal.