La Vanguardia, 10/04/2021 (enllaç)

La transició digital té unes conseqüències que ens obliguen a una regulació que atengui també les seves dimensions polítiques. S’ha avançat bastant en tot el que té a veure amb l’àmbit de la vida privada i en matèria de protecció de dades, però hi ha molt per fer en tot allò ­referent a la nostra vida pública, estruc­turada ja en bona mesura per la digitalit­zació i els seus principals actors. La re­gulació dels gegants digitals s’ha centrat en la qüestió de la fiscalitat i dels continguts, però l’efecte més disruptiu proba­blement es troba en la capacitat de configurar l’espai públic, en la in­fluència en el camp de la informació i la comunicació, sense que els actors privats hagin as­sumit les responsabilitats jurídiques i democràtiques que aquesta magnitud ­implica.

La dominació que exerceixen els gegants digitals té greus conseqüències en l’esfera democràtica. El caràcter estructurant o sis­tèmic de la seva influència sobre els mercats revela un domini sobre la sobirania política i democràtica que correspon als ciutadans i a les seves institucions representatives. Ateses les condicions actuals, la in­suficiència del dret vigent de la competència i la inadaptació dels instruments de regulació confereixen de fet als actors privats un poder de definir les regles d’expressió en l’espai públic, fer la seva pròpia moneda o, d’aquí poc temps, dictar també les polítiques en altres matèries. No podem deixar que les plataformes digitals privatitzin el nostre espai públic.

El problema inicial ve donat per la diferent na­turalesa del volum al món analògic i al món digital. Al món físic, les economies d’escala són negatives a partir d’un determinat llindar, però això no passa en l’àmbit digital. Aquestes i altres propietats han permès a les principals empreses digitals ocupar un lloc preponderant en l’economia mundial, en termes de nombre d’usuaris, sectors del mercat i poder financer, de manera que plantegen un enorme risc per a la competència, ja que la seva posició dominant fa dubtar de la possibilitat que emergeixin un dia altres actors capaços de com-

pe­tir-hi.

Un problema afegit procedeix del fet que al món digital no són eficaços ni la legislació antitrust ni l’àmbit estatal. La idea que els monopolis són dolents perquè apugen els preus i perjudiquen el consumidor ha estat central en l’organització de l’espai econòmic analògic, però ara ens trobem amb empreses tecnològiques que abaixen els preus —algunes fins i tot són gratuïtes, com Google i Facebook— i són excel·lents per als consumidors. Una lectura neoli­beral de la competència (la concentració pot beneficiar els consumidors) ha desarmat els poders públics davant l’emergència d’una economia digital fundada sobre la il·lusió de gratuïtat per al consumidor. Amb aquesta lògica no s’identifica la causa profunda del problema plantejat pels gegants d’internet. El seu impacte obeeix al caràcter de monopoli o oligopoli que han adquirit en tan poc temps. La fiscalitat i la regulació de continguts, per importants que siguin, no són més que els símptomes de la concentració excessiva del paisatge de l’economia digital. La seva amenaça per a la vida democràtica no té a veure amb els preus, sinó amb la concentració de poder, la disposició sobre les dades i el control de l’espai públic.

La tecnologia permet a les empreses ­recollir, emmagatzemar i explotar un gran nombre de dades que, una vegada creuades, milloren l’efectivitat i consti­tueixen una aportació indispensable per entrenar els algoritmes. Aquesta economia de les dades és una economia de la gratuïtat addictiva per al consumidor, ja que accedeix a poderosos serveis sense haver de pagar cap preu excepte mitjançant la recollida de les dades personals i de la ­publicitat personalitzada que les plataformes venen a altres empreses. Es tracta, d’entrada, dels efectes de xarxa permesos per aquests serveis, amb un poder d’atracció que creix en funció del nombre d’usuaris captius . Si el preu per al consumidor és zero, l’enfocament de la política de la competència pel preu és, doncs, inoperant.

Hi ha altres motius pels quals l’actual dret de la competència amb prou feines està en condicions d’entendre i regular el funcionament dels actors digitals. D’entrada perquè la dimensió de les sancions tradicionals per abusos és ridícula quan les empreses tenen tant valor i disposen d’enormes reserves de tresoreria. Les quantitats obtingudes per la Comissió ­Europea en concepte de multes només han modificat marginalment el compor­tament d’aquest tipus d’actors.

La constatació d’aquestes i altres mancances ha portat alguns estats europeus a defensar una transformació profunda de la política europea de la competència, i les autoritats comunitàries a posar en marxa noves regulacions que han culminat en la llei de Mercats Digitals, que, més enllà d’una simple adap­tació dels instruments tradicionals de defensa de la competència, introdueix un nou marc de regulació ex ante (per oposició a la ­intervenció del regu­lador actual, que intervé sempre per corregir ex post una ­situació de posició dominant).

Una regulació d’aquest estil ha de permetre que el regulador competent disposi d’una àmplia paleta d’instruments per intervenir preventivament davant els gegants digi­tals, la qual cosa inclouria una llista de pràctiques prohibides, capacitat per prevenir els ­riscos en relació amb la competència o corregir els dèficits de competència existents, obligacions d’interoperabilitat, portabilitat de les dades, etcètera.

Aquest nou marc de ­regulació ex ante ha de ­permetre respondre als desa­fiaments plantejats per les grans plataformes digitals; només cal extreure les conseqüències del concepte de plataforma estructurant i aplicar-li les modalitats de regulació que existeixen ja per a les infraestructures essencials en règim de quasi-monopoli, com les vies fèrries, l’energia o les telecomunicacions, completant la idea clàssica de regulació per una lògica de supervisió. Faran falta, per descomptat, temps d’intervenció més ràpids, a l’altura dels ritmes d’innovació de l’economia digital. I aquest marc ha de ser flexible a fi d’adaptar-se a l’evolució constant de les pràctiques dels actors i ha de disposar d’instruments tècnics complexos.

La democràcia té uns moments destacats en la possibilitat de decidir i votar, però això no serà possible en condicions d’igualtat mentre hi hagi qui té tant poder d’estructurar el camp de joc digital, allà on ja estan tenint lloc les batalles polítiques més importants.