La Vanguardia, 25/09/2021 (enllaç)

L’hostilitat envers els contraris no és res comparada amb la manera com es detesten els que s’assemblen. Amb el terme polarització parlem de coses que de vegades són molt diferents. Una cosa és la contraposició ideològica que enfronta les dretes i les esquerres o els d’una nació i una altra. Però és ben diferent la rivalitat acarnissada que té lloc al si de cada bloc polític i fins i tot a l’interior dels partits. A l’enfrontament entre blocs s’afegeix ara la rivalitat dins d’ells. Una cosa és l’antagonisme entre els que volen coses diferents i una altra la rivalitat entre els que semblen voler coses similars. Són dues hostilitats diferents i, segons la meva opinió, la segona resulta més enverinada, més difícil de gestionar i l’obstacle més gran a l’hora de trobar un acord. Les relacions són més complicades entre els que pretenen els mateixos objectius i deixen de ser adversaris per convertirse en rivals. A un adversari se’l vol guanyar, a un rival, aniquilar i substituir. Qui guanya no necessita la desaparició del derrotat; qui rivalitza està interessat, al contrari, en monopolitzar una causa que comparteix amb els seus rivals.

La polarització dificulta els acords necessaris, però la rivalitat sembla fer-los impossibles. Aquesta dificultat podria explicar-se amb una metàfora que il·lustraria per què, entre dos grups rivals dins d’una mateixa família ideològica, un d’ells, el que es presenta com més dur i maximalista, prova de condicionar i fins i tot neutralitzar qui adopta actituds més possibilistes i proclius al pacte.

Proposo d’anomenar els primers “espelmes polítiques” o Tea Parties .Emrefereixo a la vella figura de qui aguantava l’espelma, aquella institució d’altres èpoques encarregada d’acompanyar una parella a fi que no fessin el que segurament haurien fet sense la presència d’un vigilant tan incòmode. Totes les organitzacions polítiques tenen, dins o al seu voltant, un Tea Party, un grup, sector o moviment social, suposadament dels nostres o amb ideologia similar, que es dedica a assetjar els moderats o més proclius al pacte, amb un marcatge que pretén impedir que es facin concessions a l’enemic, que exigeix lleialtat a uns principis entesos com una cosa que no permet transaccions ni compromisos. La ira d’aquests grups no es dirigeix tant als adversaris com als propis quan sembla que rebaixaran el nivell d’allò políticament innegociable. Són els guardians de les essències, que no combaten els seus enemics, sinó que estan a l’aguait dels seus semblants perquè no pactin ni es rendeixin (que ve a ser el mateix). Aquest foc amic exigeix lleialtat absoluta a uns objectius polítics que s’han d’aconseguir sense contrapartides ni compromisos amb l’adversari, desprestigiant així la figura del pacte o el valor de la transacció.

Podríem pensar que ens trobem davant dues estratègies de negociació igualment raonables, una de més intransigent i una altra de més possibilista, amb diferents expectatives pel que fa a l’èxit de la negociació. Quan es tracta d’abordar una negociació aquest pluralisme és legítim i enriqueix les posicions que estan en joc. Però el problema no és el grau òptim de pressió, sinó que alguns dels agents se situïn d’entrada fora de l’espai del que és possible i ho facin amb l’objectiu estratègic de posar el rival en una situació que li generi enormes contradiccions i possibiliti, no ja l’objectiu declarat de la negociació, sinó l’inconfessat: reemplaçar qui lidera el procés, per a la qual cosa cal que el conflicte persisteixi. Qui tensa les negociacions apel·lant contínuament al programa de màxims, tret que estigui a la inòpia política, sap perfectament que aquests objectius no són irrenunciables sinó inabastables; això no va d’assolir un objectiu o no, sinó d’erigir-se en titular exclusiu de la reivindicació.

No hi ha res absurd en el fet que tota negociació s’iniciï amb unes posicions inicials que els interlocutors no poden acceptar. El problema comença quan els actors més durs confessen obertament que no es donaran per satisfets amb res que no satisfaci plenament les seves aspiracions inicials. D’aquesta manera la taula de diàleg es converteix en un lloc on senzillament es notifica que un no contempla cap altre escenari que la unilateralitat. A hores d’ara qualsevol actor racional és conscient que una acció d’aquest estil (en què podria consistir, per cert?) només podria tenir èxit en societats desestructurades, en escenaris bèl·lics o contextos revolucionaris, una cosa que està molt distant de les nostres societats democràtiques (siguin perfectes o limitades) i que exigiria un preu personal tràgic que ningú no està disposat a pagar.

Per si algú no se n’ha adonat encara, aquest no és el tema. Els rivals no s’enfronten perquè defensin dues solucions diferents, sinó perquè uns pretenen una solució improbable mentre que d’altres apel·len a solucions impossibles. El tensionament del rival persegueix obertament desestabilitzar les converses i abocar-les al fracàs, no millorar-ne els resultats. El rival intransigent no proposa una solució òptima (que pot saber en què consistiria però no com s’aconsegueix), sinó que el problema persisteixi i propiciï un canvi en la relació de forces que és l’objectiu inconfessable que persegueix.

Negociar en aquest context de rivalitat exigeix un nou tipus de lideratges. Els qui estan a favor de les solucions en cada bloc han de resistir la fustigació dels rivals propis, aconseguir avanços significatius a través de transaccions i ser capaços de comunicar-los. Als negociadors possibilistes els resultarà més fàcil entendre’s entre ells que amb els rivals respectius. Suggereixo que es protegeixin mútuament i es preguntin, davant cada pas o cada declaració, si d’aquesta manera ajuden o entorpeixen l’altre en la seva singular batalla contra els rivals, la més enverinada de totes les batalles.