N. Orriols / X. Cervantes, / A. Martín / L. Forés / X. Grau / I. Aragay. Ara.cat (enlace), 4/04/2020

La crisi sanitària no ha posat en valor l’estat sinó la solidesa del sistema de salut, la capacitat organitzativa dels governs en una situació de crisi i tot el sistema d’alertes i capacitat estratègica de les institucions. El moment d’abordatge de la crisi és en clau neokeynesiana, però no ens hauríem de deixar impressionar per la rotunditat de la resposta, per la seva retòrica militar i comandament únic: els estats tornen només per un període breu de temps. No iniciem un cicle de retorn a l’estat sinó un camí cap a un món de béns comuns. Són ja moltes les advertències que estem rebent sobre la necessitat de posar més recursos en comú (intel·ligència, diners, sobirania, responsabilitat…) per afrontar crisis que ens han convertit en una comunitat d’afectació. La ciència s’hauria de convertir en un afer de singular importància, però una ciència cívica, que no equivalgui al govern dels experts sinó que es vegi obligada a interioritzar les seves responsabilitats públiques en la mateixa mesura que els governs hauran d’adquirir consciència de la necessitat de millorar la qualitat epistèmica de les seves decisions. I la sanitat agafa un protagonisme que té a veure amb la seva importància en termes de defensa i la seva connexió amb la transició ecològica. Les clàssiques distincions ministerials s’estan tornant obsoletes i hauríem d’evolucionar cap a un disseny de governs més transversals. Aquesta crisi sanitària posarà a prova moltes coses, entre les quals la democràcia. Ja s’ha suscitat el debat entre els que pensen que aquesta crisi suposarà un revulsiu que tombarà el capitalisme i els que pronostiquen un sistema de control que consolidarà les tendències autoritàries en les democràcies liberals. Les mesures d’excepció aprovades podrien ser un precedent perillós i una retallada de llibertats que seria acceptable per a poblacions espantades. Al mateix temps, la llarga llista de fracassos col·lectius que acumulen les democràcies fa que siguin temptadores les promeses d’eficàcia a costa de les formalitats democràtiques. La democràcia afronta un repte sense precedents.