La Vanguardia, 2/10/2020 (enllaç)

En les societats democràtiques no sabem gaire bé què és el que cal saber ni qui sap el que cal saber. Al llarg de la his­tòria hem concedit aquesta autoritat als intel·lectuals, els experts o la ciutadania de manera indiferenciada. ­Segurament cap d’aquestes figures no esgota el que hem de saber i són més aviat complementàries, però de fet tendim a concedir la primacia a una d’elles segons el model de democràcia que tinguem i en virtut de les experiències històriques per les quals hem passat.

Comencem per l’intel·lectual, aquell personatge que semblava disposar d’una visió de conjunt que li permetia parlar amb autoritat de gairebé qualsevol cosa i que es relacionava verticalment amb una massa de seguidors fascinats.

La figura de l’intel·lectual en la política ha empal·lidit per diverses raons, que tenen a veure amb les transformacions de la societat i també amb l’ avenç i l’es­pecialització de les ciències, particularment de les ciències socials. La divisió de la ­feina i l’especialització científica o la ­configuració d’una societat d’intel·li­gència distribuïda no fan innecessàries les visions de conjunt, però converteixen en una cosa ridícula la superioritat de l’intel·lectual que pontifica sobre assumptes morals o polítics sense conèixer els principals debats que han tingut lloc entre els científics socials. El prestigi dels intel·lectuals funciona si són pocs i el ­saber és escàs, però s’ horitzontalitza i es comparteix quan n’hi ha molts que coneixen els temes i tenen visions de la realitat que no sempre coincideixen i que moltes vegades són contra­posades.

Que no pocs intel·lectuals fossin més profetes que demòcrates s’explica pel seu elitisme i desatenció cap a les experièn­cies personals de la gent, tantes vegades invisibles des de la pura teoria. L’intel·lectual té ara una relació menys ver­tical amb la societat, que no és una massa d’incompetents desinformats, i comparteix autoritat amb un gran nombre d’especialistes de tota mena que l’avantatgen en coneixement expert, tan rellevant per al món complex en què vivim.

L’hereu natural de l’intel·lectual és l’expert: confiar en els experts és més democràtic que reverenciar l’intel·lectual. Però la seva principal virtut (que n’hi hagi molts) constitueix la seva debilitat més gran perquè l’autoritat amb la qual re­presenten un saber es veu matisada pel fet que hi ha experts per a gairebé qual­sevol cosa, n’hi ha del Govern i de l’oposició, de disciplines que no tenen la mateixa perspectiva sobre la realitat.

Vivim en una societat que reconeix l’autoritat als experts a condició que competeixin entre si. Confiem en ells, per descomptat, però de manera provisional i en concurrència competitiva. És molt ­difícil fiar-se cegament del saber científic expert quan hi ha una peculiar “caco­fonia dels experts” i cada informe té el corresponent contrainforme. En l’opinió pública no només competeix l’opinió

dels experts amb la dels que no ho són, sinó que els mateixos experts estan moltes vegades en desacord.

Amb l’ocàs dels intel·lectuals i una vegada constatades les limitacions dels experts, sembla que aquest lloc vacant l’ocupen avui els tertulians. Quan sentim aquesta paraula potser ens passen pel cap les pitjors representacions: els que parlen de tot sense saber de res, que inter­rompen i insulten, que prefereixen l’espectacle a l’argumentació. Evidentment no estic elogiant els pitjors exemplars

de l’espècie, sinó el que significa que una ­democràcia s’entengui com una discussió entre persones que opinen i no tant entre els que suposadament saben, com un ­debat entre iguals i no com un discurs ­elitista.

Pensem en les propietats d’aquesta figura: algú que opina sense poder permetre’s el luxe d’haver estudiat a fons el tema en qüestió i sobretot que ho fa en un context de pluralitat i debat obert. Això és el que simbolitza millor la humanitat actual en el combat contra la inevitable ignorància en la qual ens situen els greus problemes que tenim i que ens conver­teixen a tots en ignorants. El problema no és que la ciutadania sàpiga molt poc, sinó que ningú no en sap prou.

La figura de l’intel·lectual i de l’expert valien per a societats verticalment organitzades, jeràrquiques, però la seva au­toritat es debilita, afortunadament. Els uns i els altres són veus –molt dignes de consideració però no úniques– a l’hora de ­realitzar decisions col·lectives. Amb elles, la figura del tertulià ens recorda que la democràcia és una discussió entre persones que opinen, amb diferent grau de quali­ficació, per descomptat, i no un lloc on el comú dels mortals obeeix uns clarividents o assisteix al debat entre uns quants declarats competents.