La Vanguardia, 19/03/2022 (enllaç)

Una manifestació del fet que no sabem què fer amb els girs de la història és que ni tan sols ens posem d’acord en com els hem d’interpretar. Cada vegada que sorgeix un fenomen social poderós o una tecnologia que sembla alterar-ho tot, el panorama s’omple dels pitjors presagis i, entre els quals, un que podríem agrupar en el terme reemplaçament. Una gegantina i nova rivalitat sembla amenaçar grups so­cials sencers, cultures i treballadors.

Fa temps que pensem en aquests termes. No són malestars que es poden interpretar amb les clàssiques categories de l’alienació o l’exclusió, sinó amb una peculiar angoixa produïda per l’amenaça de la pròpia desaparició. Amb raó o sense, pensem en el temor que senten sectors sencers del món del treball amb la possibilitat de desaparèixer, des del món rural de l’Espanya buidada o les armilles grogues a França, l’an­goixa que el fenomen de la immigració produeix en certs sectors de la so­cietat o la por davant la possible desaparició d’indústries vinculades a formes d’energia especialment contaminants.

Al llarg de la història hi ha hagut innombrables efectes de substitució (d’una tecnologia per una altra, de cultures i fins i tot civilitzacions senceres), però també pronòstics de desaparició que no s’han complert. Ens imaginem colonitzats pels altres, sotmesos a les màquines, quan la realitat és que han sorgit noves configuracions en què les dues­ realitats, nosaltres i els altres, els humans i les màquines, fins i tot enmig de força tensions i conflictes, persisteixen, es barregen i conviuen.

Dos àmbits en què aquest reemplaçament es conjura com una forta amenaça són el de la immigració i el de la feina. Un sembla que preocupa més la dreta i l’altre l’esquerra, però tots dos comparteixen una por similar de la deshumanització, ja sigui per l’universalisme cultural o per la tecnologia. Té sentit témer que ens substitueixin els emigrants o les màquines?

Comencem per l’assumpte de la immigració, que està donant lloc a una narrativa central en els preparatius per a les eleccions presidencials franceses, però que es repeteix a molts països, especialment de la mà de l’extrema dreta. A França, el tema del reemplaçament havia estat un assumpte de la literatura, des de Raspail fins a Houellebecq, i el candidat Zemmour l’ha convertit en un instrument electoral. Aquest presagi es desmenteix amb la realitat demogràfica, però sobretot si examinem la simplicitat dels conceptes que el sostenen. D’entrada, aquest discurs crea un marc mental segons el qual els que venen de fora se­rien els poderosos i els autòctons els febles, quan la realitat és exactament la contrària. Són més aviat els que arriben els que reben l’impacte d’una societat que fa valer les seves normes i costums. Fruit d’aquesta fricció els immigrants deixen força empremtes en la cultura d’acollida, però és més gran la influència que reben i les modificacions del seu estil de vida que es veuen obligats a realitzar. No es donen les condicions per a un reemplaçament, però tampoc el discurs de la integració no sembla que tingui en compte el dinamisme que es produeix en l’encreuament de les cultures, un fenomen bidireccional, en el qual es produeixen barreges i influències recíproques. Les societats no són unitats tancades, sinó espais porosos que sempre han estat reconfigurant la seva identitat a partir d’experiències de trobada i conflicte. La primera inconseqüència del discurs segons el qual nosaltres estaríem sent reemplaçats per d’altres és la dificultat de pensar un nosaltres en què ja no fossin presents molts d’altres.

L’altre gran reemplaçament amenaçador seria el que presagia una substitució dels humans per les màquines, sigui per una algoritmització que desnaturalitzaria les nostres decisions democràtiques o mitjançant l’automatització que arrasaria els llocs de treball. Aquí també els mals auguris es basen en males anàlisis de la manera com els humans i les màquines es relacionaran. Si l’anomenada intel·ligència artificial fes el que fa el cervell humà, hi hauria motius per exultar o per inquietar-se, però la veritat és que són dues potències que, malgrat el seu nom, s’assemblen bastant poc i col·laboren més que no pas competeixen. Tampoc els sistemes automatitzats no fan feines, sinó tasques, la qual cosa és ben diferent. L’ecosistema humans-màquines no és lliure de tensions i conflictes, però és molt més versemblant que aconseguim fer-los complementaris que pensar en una simple substitució.

És veritat que tota la dificultat de l’assumpte –de la convivència social i de la convivència amb les màquines– està en les transicions que hem d’emprendre. En aquests trànsits s’esbomben qüestions greus de justícia i es tornen a dibuixar les bretxes entre perdedors i guanyadors. La configuració de societats més plurals planteja molts problemes de gestió de la diversitat; la transició ecològica grava més alguns sectors que d’altres; sorgiran nous llocs de treball i perfils, però mentrestant el balanç entre creació i destrucció d’ocupació és incert i les compensacions no seran fàcils ni im­mediates; la digitalització desconnecta determinats sectors de la població, com es posa de manifest en l’anomenada rebel·lió als caixers, aquelles protestes de la gent gran davant una digitalització dels processos bancaris que suposava de fet una exclusió financera.

En tots aquests àmbits, el tema no és quan es produirà el reemplaçament, sinó de quina manera configurarem la futura hibridació (entre nosaltres i ells, les màquines i els humans o l’àmbit analògic i el digital). Que una determinada transició s’hagi de fer i fins i tot sigui inevitable no vol dir que calgui dur-la a terme d’una manera irreflexiva i desequilibrada. Mentre ens deixem atrapar per la por d’amenaces majúscules que contemplem amb impotència, descuidem la gestió justa de les transicions que tenim a l’abast.