La Vanguardia, 3/04/2020 (enllaç)

La reflexió ecològica ja ens havia ensenyat que no podem entendre’ns sense cap tipus d’inserció en un context natural. Aquesta crisi subratlla encara més els límits de la nostra autosuficiència i la fragilitat comuna; revela la nostra dependència tant d’altres éssers humans com respecte del món no humà.

El problema és que ens hem fet més vulnerables als riscos globals sense haver desenvolupat prou els corresponents procediments de protecció. Les coses que ens protegien (la distància, la intervenció de l’ Estat, la previsió del futur, els procediments clàssics de defensa) s’han debilitat per diferents raons i ara amb prou feines ens subministren una protecció suficient. Els orga­nismes que semblen tornar (com l’ Estat) ja no protegeixen i als que apel·lem (com la Unió Europea) encara no protegeixen perquè no es­taven dissenyats per fer-ho. El confinament no pot ser una solució permanent: genera desconfiança, paralitza l’economia i ens afectarà en el vessant personal i social. La qüestió és com protegim la gent quan els vells ­instruments han perdut bona part de la seva eficàcia, com ho fem sense comprometre les llibertats, sense oferir placebos i en un moment en què l’auto­rita­risme està guanyant adeptes.

No vull dir que no hàgim après res de les crisis anteriors. Avui seria impensable una cosa semblant a la invasió de l’ Iraq; no deixa d’haver-hi avenços, encara que siguin insuficients, en els acords contra el canvi climàtic; Europa té ara millors mecanismes per mancomunar els seus riscos econòmics; els acords de Basilea ens han dotat d’una estabilitat financera més gran que la que hi havia després del final del sistema de Bretton Woods. Però l’alegre determinisme amb què s’assegura que les crisis són oportunitats es contradiu amb el fet que els aprenentatges que fem són exasperadament lents i sens dubte no estan a l’altura ni es duen a terme amb la profunditat que requeririen els greus problemes que les crisis d’aquest segle han anat revelant sobre la naturalesa de la nostra societat. El referent més revelador a tot això és que les crisis ens continuen sorprenent, que el present funciona com una gegantina distracció, tenim una obsessiva atenció a la immediatesa, la cen­tralitat que té en les nostres democràcies l’element competitiu, la nostra escassa ­capacitat estratègica i de previsió. Pot passar que sigui més fàcil trobar una ­vacuna per aprendre d’una crisi com ­aquesta.

Els llibres d’autoajuda repeteixen que no hem de malgastar una bona crisi, que són moments d’oportunitat. Les crisis són moments de canvi per les mateixes raons que poden ser-ho de conservació o de retrocés. Que ens decidim per una cosa o per l’altra no ens ho ensenya cap manual per sortir de les crisis, sinó que depèn de les decisions que adop­tem.

Com expliquem el fet que sent la crisi climàtica més greu que la del coronavirus, aquesta última ens faci modificar més la nostra conducta, que acceptem millor el confinament que la modificació dels nostres hàbits de consum per frenar el canvi climàtic, que els estats es posin d’acord més fàcilment i en poc temps davant un virus que en les tandes de negociacions sobre la crisi climàtica? La resposta té a veure amb el fet que una crisi ens sembla general i llunyana, mentre que l’altra és immediata. Els éssers humans estem menys disposats a modificar el nostre comportament com més allunyades ens semblin les conseqüències de no fer-ho, des del punt de vista del temps o de l’espai. Aquesta reacció diferent ens està dient molt sobre el tipus de societat que hem construït, una societat que funciona a còpia d’incentius i pressions, que té en compte l’urgent, el que fa soroll i és més visible, però no s’adona dels canvis latents i silen­ciosos, encara que puguin ser molt més decisius que els perills imme­diats.

Res no ens assegura l’aprenentatge després de les crisis. Podria passar que un món s’hagués acabat i que el continuéssim pensant amb categories d’un ­altre temps i gestionant-lo com si no hagués passat res. L’espècie humana deu la seva supervivència a la intel·ligència adaptativa, compatible amb el fet que en molts aspectes continuem instintivament aferrats al que fins ara havia funcionat. En aquest cas aniríem com zombis enmig de serioses advertències que no ens acabem de prendre prou seriosament, com si la situació natural de l’ésser humà fos badar i la societat el lloc on es fa aquesta enorme distracció col·lectiva.