La Vanguardia, 10/07/2020 (enlace)

Si la pandèmia de la Covid-19 ha tingut algun efecte positiu, és proporcionar-nos temps i temes per pensar. El que segueix a continuació són pensaments sorgits també arran de les discussions que s’han generat en aquest temps tan ­estrany.

1. En una crisi surt el millor i el pitjor de l’ésser humà, segons diu el lloc comú, però el que més surt és regular.
2. De l’única cosa que podem estar segurs és que de les crisis
3. Entorn d’una pandèmia, com en qualsevol crisi, es forma un grup dels que sabien quan ningú no sabia i saben ara quan encara no sabem.
4. Si acusem els qui prenen les de­ci­sions polítiques enmig d’una greu crisi de no actuar correctament quan tenien la ­informació necessària, per molta retòrica adornada de modèstia que fem servir, ­estem adoptant una posició d’arrogància implícita: acusem sobre el supòsit que ­sabem que ells sabien i no volien. Una acusació d’aquest estil revela que no hem comprès que l’actuació en problemes complexos comporta sempre un ­conei- xement escàs i una informació incompleta. El nostre esforç s’hauria de concen- trar a fer compatible l’exigència de ­responsabilitats amb el reconei­xement del fet que representants i repre­sentats ac­tuem sempre amb un saber insu­fi- ­cient.
5. Quan el confinament ens obliga a suspendre totes les activitats “no necessàries”, es posen de manifest les veritables característiques de les relacions socials: les trobades fortuïtes, els intercanvis inesperats, l’exposició a l’imprevist. Obligats a concentrar-nos en l’essencial, ens adonem que allò propi de l’espai públic és la sorpresa.
6. Pot semblar estrany i fins i tot irra­cional estar preocupat per la possibilitat de desastres altament improbables, però tot el que ha passat ho ha fet sempre una primera vegada. I hi ha certes catàstrofes per a les quals no ens podem permetre ni una sola vegada.
7. Necessitaríem més certeses de les que actualment tenim per estar tan segurs d’aquest futur catastròfic que alguns, més que com una advertència sobre el que és possible, certifiquen com una cosa inexorable. Que el desastre sigui una pos­sibilitat vol dir que no és una necessitat. I segurament no és una bona idea no voler tenir fills perquè no visquin en aquestes ­condicions, perquè si nosaltres ens hem mostrat incapaços de frenar les crisis, potser la nostra obligació és ­permetre que d’altres ho intentin. No tenim cap dret a donar per fet que les gene­ra­cions futures seran tan estúpides com ­no­saltres.
8. Després de les crisis, aprendre o no aprendre, aquesta és la qüestió. Les crisis no ens donen lliçons davant les quals no calgui sinó posar-se de genolls. Les crisis donen una lliçó que cal interpretar mitjançant la mobilització cognitiva i la discussió democràtica.
9. Saber el que aprendrem després d’una crisi és impossible; si ja ho sabem, no necessitem aprendre-ho, i si ho aprenem, és que ara no ho sabem. Els qui menys aprenen són els qui donen lliçons. Voler tenir raó sempre és incompatible amb aprendre.
10. El lloc que ocupava la història com a magistra vitae sembla correspondre en aquests moments a la pandèmia. Però la primera lliçó que cal aprendre després d’una catàs­trofe és distingir entre allò que ha de ser après i allò que ha de ser suportat, entre les disfuncionalitats que es deuen als nostres errors i les que ­obeeixen el simple fet que la natura no se sent especialment obligada a respec­tar-nos.
11. La pandèmia ens obliga a revisar moltes coses, però és significatiu que s’imposi el vell imaginari expiatori que oposa l’ordre cívic contra el desordre ­comercial. El que a la Marsella del 1720 era l’hedonisme i el luxe és avui la globa­lització capitalista i el consumisme; la funció del Déu punitiu i venjador l’ad­quireix ara una Terra que es venja dels nostres excessos; en els dos casos la ­in­nocència dels pobles autosuficients es ­defensa dels perills de la hibridació ­exterior. Per això no falten els qui veuen en el confinament un temps de peni­tència del qual n’haurien de seguir profundes conversions. Potser no hi pot haver catàstrofes sense pecats que les expliquin? No podem pensar tot això fora d’un marc pseudoreligiós?
12. Quan a un grup de persones se’ls ­enalteix com a herois segurament és un presagi que seran tractats després com a màrtirs. N’hi hauria prou que els donéssim el que es mereixen ( reconeixement i mitjans) ara i després.